Usted está aquí: Inicio / Grupo B / Trainspotting, el retrat vital de tota una generació

Trainspotting, el retrat vital de tota una generació

La pel·lícula que va marcar un abans i un després en la cultura popular britància dels anys 90
Trainspotting, el retrat vital de tota una generació
Imagen: Els actors que interpreten a Sick Boy, Mark Renton, Tommy i Spud. VARIETY

 03/11/2020 - VALÈNCIA. Trainspotting, estrenada en 1996, fou una pel.lícula dirigida per Danny Boyle i basada en la novel.la d'Irvine Welsh. Convertida en un film de culte, va seguir la història amb una seqüela en 2017. Es destaca la participació dels actors Ewan McGregor i Jonny Lee Miller. La traducció del seu títol mescla dues accions diferents. Per una banda es tracta d’anar a una estació de ferrocarril, i observar les característiques dels trens; d'altra banda, consisteix en l'operació mitjançant la qual es fa visible la vena per a injectar-se una dosi d'heroïna.

El protagonista Mark Renton durant una escena a la discoteca. SUNDANCETV

 Mark Renton durant una escena a la discoteca. SUNDANCETV L'addicció se situa el nus de Trainspotting. En 1996, fou a l'heroïna. La generació X, nascuda entre els anys setanta i huitanta, i a la qual retracta, trobava en les drogues una eixida comprensible front al món radicalment canviant que la rodejava. La pel·lícula, que va ser acusada de fer apologia a aquest tipus de substàncies, es va dedicar únicament a mostrar la seua realitat. En 2017, Trainspotting va tornar per parlar d’una addicció distinta: internet, les xarxes socials i el consumisme. Ho va fer en un moment en què Escòcia, lloc on s’inspirà la història, registrava les taxes de mort per sobredosis més altes de tota Europa. El major nombre, corresponien a la generació “perduda” a la que fa referència la pel·lícula: un 72% foren homes, d’entre 34 i 44 anys.

Si la pel·lícula s'haguera de definir amb un estil de música concret, per descomptat seria el britpop. També alguns tocs de techno intel·ligent, a escenes com la que desenvolupada a la discoteca. La banda sonora d’aquest film es va fer eco dins de l'època dels 90. El primer que s’escolta quan comença la pel·lícula és la poderosa ‘Lust for life’ d’Iggy Pop, mentre Mark Renton, el protagonista, recita el seu emblemàtic discurs. Aquesta primera presa de contacte avisa del que ve a continuació, un total de 14 cançons que van marcar un gran disc on es troben peces de grups com Queen amb RadioGaga, Sleeper amb Atomic, Lou Reed amb Perfect Day, Pulp amb Mile End, Blur amb Sing, i fins i tot una de les primeres escenes comença amb l'òpera Carmen Suite No.2 de Georges Bizet.

Els personatges de Spud, Mark Renton, Sick Boy i Begbie al rodatge. SPOTEM

Trainspotting va ser nominada a dos premis de l'Acadèmia Britànica de Cinema en 1996 a Millor Pel·lícula Britànica i John Hodge al Millor Guió Adaptat, on Hodge va guanyar el premi. La pel·lícula va guanyar el Golden Space Needle com a Millor Pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Seattle de 1996. El protagonista Ewan McGregor també va rebre homenatge com a Millor Actor pel Cercle de Crítics de Cinema de Londres i als Premis BAFTA d’Escòcia.

Pel que fa a la crítica social del film, va tindre un gran impacte en la cultura popular dels anys 90. La visió d’un grup de joves amb vides particulars i envoltats per les addiccions a les drogues més fortes, no va passar desapercebuda en una societat en la qual eixir de festa i consumir drogues de tota mena era un estil de vida quotidià. En 1999 va ser classificada en el desé lloc pel British Film Institute en la llista de les cent millors pel·lícules britàniques de tots els temps.

 Mark Renton durant una escena a la discoteca. SUNDANCETV

Renton a l'escena mentre fugia de la policia. RADIONICA.ROCKS

La pel·licula comença amb un discurs, ple d’existencialisme: un "choose life" que ha passat a la història del cinema. Renton es negava: tenia una concepció d’aquesta similar a la idea de l’absurd que va promoure Albert Camus, filòsof del segle XX. Front açò, el protagonista es refugià en el plaer hedonista i l’engany als sentits de les drogues. Tot el seu recorregut vital és un constant per a què. La pel·lícula es plena de tragèdies a les quals no se'ls atorga importància i d’escenes surrealistes que encaixen amb aquesta evasió. Camús definia aquest comportament com una revelació inútil. També Renton se n’adonà. Es van prendre a més, les idees de Nietzsche de l’etern retorn. Per això, la pel·lícula acaba amb el mateix discurs de l’inici, i inclús el torna a repetir, vint anys després, en T2 Trainspotting, encara que amb noves addiccions i problemes socials, que són en essència ídem als anteriors. 

Tipo: Noticia
Tema: Cultura
Territorio: Valencia
archivado en: , , ,