Restaurant Voltereta Manhattan: un viatge pels anys vint

VALÈNCIA. Imagina't caminar pels carrers de València. Vas pel carrer Colon i veus una petita porta. L'obris i et trobes en un petit corredor ple de llibres, novel·les, històries vertaderes o d'altres que han estat en la ment de l'autor. Criden el teu nom i decideixes quina història vols: la teua pròpia història. S'obri una porta i l'obscuritat s'enlluerna d'una rafega de colors, música i una veu que et conta la història triada. Ple de cristalls observes la teua cara de sorpresa, però intenta evitar les fotografies i gaudeix el moment. Quan isques, ja no estaràs en València, sinó en el Manhattan dels anys vint.

Una ambientació perfecta

Així comença aquesta aventura gastrònoma en Voltereta Manhattan. El lloc és senzillament preciós. Tot engalonat amb la sobrietat i elegància d'aquests anys on la gent vivia contenta, plena de diners, abans del desastrós crac del 29. Tots els mobles perfilats amb la fusta, la llum sòbria i les palmeres. Els cambrers, ben engalonats de l'època amb els seus tirants, els pantalons estrets i el comportament tan educat que ara escasseja.

No hi ha res que et recorde a la nostra època. Jo recomane tirar el mòbil a un costat i deleixar-se de la música en directe, de la veu serena d'aquells artistes. Mirar la copa en què se servirien el conyac personatges tan il·lustres com Clara Bow, Charles Chaplin o Antonio Moreno. Inundar-te en les palmeres, les llums atenuades, els mobles acabats en or. El que si s'agreix és que no es puga fumar, això ja seria massa immersió.

 Imatge: Interior Voltereta Manhattan. Font: Ismael Cirujeda

 Ara, pel menjar. Tot el que s'ofereix està també envoltat de l'aura dels vint, però respectant les  fotografiables modes gastronòmiques actuals (un sushi en 1920 segur que no te'l traurien). Jo recomanaria els puros a l'estil cubà farcits de carn desfeta i amb una salsa mostassa-mel que rebaixa el sabor dolç de la carn, la qual estarà guisada amb un sofregit de vi. En aquest plat sí que hauria preferit més unitats, ja que si ho compartires només en tastaries dos.

Per compte de banyar el pa en una bassa d'oli ho faria en aquest fondant de formatge entremesclat amb tomaca caramel·litzada. En definitiva són entrants bastant quotidians, molt vistosos i ben executats. Tot un encert per omplir la panxa a un preu barat, però alerta no t'omplis molt si vols gaudir la següent menjuga.

 Millor no arriscar

Ara anem a la part substanciosa de la nit, el principal. No cauria en la coenta modernitat i demanaria un bon tros de carn o un rissoto italià perquè si, la gastronomia italiana és part essencial de l'estatunidenca que, al final, és una mescla de tot. El que no recomanaria en cap moment és el que vaig fer jo: demanar el marisc picant acompanyat de verdures. Vaig caure en la temptació de l'exotisme i em vaig endur una decepció. La salsa shi-chuan, tailandesa, estava tan excessiva en gust que li furtava tot el gust a la pobra gamba.

Llevat d'això, el servei va estar sublim. Com la majoria de cambrers, el tracte va ser molt educat i sobretot et canviaven els coberts cada vegada que entrava un plat diferent. Va ser tota una sorpresa, ja que en restaurants de preu assequible no acostumen a fer-ho, la qual cosa s'entén. En addicció, vaig demanar una llesca de pa més per a banyar en el formatge i el cambrer no m'ho va cobrar en la Dolorosa, així que molt agraït.

Imatge: Corbina en tempura amb salsa tika-masala i gambes. Font: Ismael Cirujeda

Ara ve el final, la part més dolça o agra de la història. Jo em constituïsc un amant del pastís de formatge ben líquid i acabat d'eixir del forn. La crítica, no obstant això, mereixia d'un altre adient més arriscat i l'elecció va ser el tiramisú. De vegades, amics, és millor confiar en el que funciona, perquè el tiramisú era més café que una altra cosa i no és que tingueren moltíssima gent a les hores que havia anat. El cavall guanyador sempre és el pastís de formatge.

Ja està, ja hem acabat. Ara tornes a agafar el mòbil i abonar la feina dels hostalers, sempre tan mal pagada. El preu mitjà orbita el 20-30 euros i la quantitat de menjar és suficient per a un paladar normal i el temps d'espera no arriba als deu minuts, No pots demanar més per un servei i una ambientació que també s'ha de pagar i tindre en compte.

Com en els bons restaurants de l'època eixiràs per la porta de darrere. Això si, després de passar un corredor de llums que simula una màquina del temps. Quan isques t'adonaràs de l'experiència que estic dient. Ves i comprova-ho tu mateixa, teu recomane.

Es troba situat en el Carrer d'Isabel la Catòlica, el número 11 en València ciutat.